Les conexions al Camp Base no eren gaire bones. Per poder conectar-te 15 minuts a internet valía 10 dòlars i no tenies pas temps de res. Entre que era molt lent i les contínues desconexions.... quan et donàves compte, ja había passat el temps i no tenía res escrit. Així que vaig decidir escriure quan arribés a casa i explicar una mica l'ascensió a l'Aconcagua. I... aquí estic!Abans de res, us vull dir: Moltes gràcies! Gràcies a tots els que m'heu seguit i donat ànims!
Doncs bé, un cop a Mendoza, vam tenir que fer tots els tràmits per poder realitzar l'ascensió. Això vol dir anar a pagar els permisos i obtenir-los. En primer lloc, canviar dòlars a pesos. Com que era a la nit i l'endemà diumenge, els bancs estàven tancats i ho vam fer al Casino de Mendoza. Allà vam tenir el primer entrevanc, ens fatàven diners i no enteníem el perquè. Si ho portàvem tot comptat i recomptat mil vegades...
Al final vam entendre el què passava, el Casino es quedava 300 dòlars de comisió.... vaya comisió! Clar que ens faltàven diners!! La solució: posar més euros cadasqú.... quina gràcia!
L'endem
à vam anar a fer tots els tràmits abans d'anar cap a Penitentes. Primer anar a buscar els impresos, rellenar-los i entregar-los per poder pagar. Després, anar a una oficina on els argentins ho paguen tot, la llum, els impostos... i allà també es paga el permís. Un cop pagat, tornem a l'oficina d'obtenció dels permisos. I per fi, després d'un reconeixement mèdic, ens dónen el paperet on diu que podem realitzar l'ascensió de l'Aconcagua. Ara ja només ens queda arribar a la muntanya i pujar-la! 
Després de 2 hores amb una furgo i estant parats una altra hora per un accident, arribem a Penitentes, a 2500m d'alçada.
Penitentes són unes pistes d'esquí, amb 4 blocs d'apartaments, 2 hotelets i un refugi on hi vam passar la nit. El refugi, Cruz de Caña, està molt bé i la gent que ho porta són molt amables. Allà, la Luci, ens ensenya a preparar el famós Mate.
A la tarda hem començat l'aclimatació: caminar fins al poble del costat, Puente del Inca, i ascendir un cime
t a prop d'allà, el Cerro Puquios de 3200m.El dia seguents és quan comencem de veritat. Anem cap a l'entrada del Parque Aconcagua i això ja em sona bé. Allà ens sellen els permisos i ara sí que ja veiem que hi estem posats de plè. Comencem a caminar pel mig d'un paisatge molt sec i amb molta pols. I deseguida ja veiem l'Aconcagua allà al fons, enorme, el gran "Centinela de piedra".
Seguim caminant i al cap de 3 horetes, arribem a Confluencia, a 3400m. Un campament com un Camp Base, però a menys de la meitat del camí. Està molt ben muntat... tenda cuina, t
enda menjador, lavabos i tot de tendes petites, de dos, on hi passarem dues nits.Després d'un bon esmorzar, ens dirigim cap al Camp Base de la cara sud de l'Aconcagua, Plaza de Francia, a 4200m. El camí ha estat molt llarg, però el paisatge era cada vegada més i més bonic. Unes roques ratllades enormes i amb uns colors que no podíem deixar de mirar, zones que semblàven volcàniques, pedres erosionades pel riu i pel gel, una gelera espectacular....
I de cop... la inmensa i brutal paret de la cara sud, amb uns seracs que feien por de veure. No li podía treure els ulls de sobre!
Asseguda allà al davant i sense deixar de mirar-la, només podía pensar: Per fi estic aquí, tinc l'Aconcagua aquí!
Allà m'hi vaig estar una bona estona, sola, en silènci... i aquella imatge ja la tinc per sempre a dins meu. Mai la podré oblidar.
