ascensió catalana a l'Everest. Amb aquest motiu, la Generalitat, la FEEC i un munt de centres i entitats excursionistes de Catalunya ho van voler celebrar fent una ascensió conjunta a 25 cims emblemàtics per Catalunya, entre ells n'hi havien dos d'aragonesos.La meva tria va ser La Pica d'Estats, perquè està a prop de casa i perquè és la que va triar el club al que pertanyo, el Club Alpí K2.
Després d'aterrar a Barcelona aquella matinada, procedent de 5 dies de vacancetes a Eivissa, vaig dormir unes horetes i vaig conduir 4 hores fins arribar a casa, on vaig desfer una motxilla i vaig fer-ne una altra per anar a la Pica.
Un cop a la pista que porta fins al refugi, vaig deixar el cotxe un troç avall perquè ja me'l vaig carregar un cop en una altra pista i no volia que em tornés a passar. Així que vaig començar a caminar... més del que em pensava. Per sort, em van recollir tres nois amb una furgo. Amb ells vaig arribar al refugi a la nit.
Hi havia unes 50 persones sopant i vam esperar el segon torn per fer-ho. Després de sopar... a dormir que demà ens tocava diana a les 4h per començar a caminar a 3/4 de 5h.
A les 4 en punt ens vam llevar i, després d'esmorzar, vam començar l'aproximació cap a la Pica d'Estats. Aquesta aproximació és molt llarga i pesada. De fet, aquesta muntanya no m'agrada gaire pujar-la i cada vegada que torno a ser al refugi dic: no hi tornaré mai més aquí! Però per una cosa o per altra, hi torno.
Estava cansada del viatge del dia abans i de només haver dormit 3 horetes aquella nit. Feia molt fred i era molt fosc, sort que hi havia lluna plena, i això i els frontals, ens ajudaven a veure on trepitjàvem.
Quan va començar a clarejar, vam menjar alguna cosa i vam seguir endavant.
Després de passar el segon llac, comença la pujada per la tartera, un dels troços més pesats. Però a poc a poc i sense perdre el ritme... cap amunt fins a dalt el coll que és el lloc on es decideix si es dóna la volta per França o es puja per la cresta.
Aquesta vegada vaig voler pujar per la cresta, i amb 4 més del grup ens vam liar a grimpar per unes roques que en principi semblava que res, i quan hi eres al mig.... déu n´hi dó!
No trobàvem massa per on teníem que pujar i va ser un seguit d'anar grimpant i desgrimpant fins a trobar el lloc adient per arribar a dalt. Moltes de les pedres estaven sueltes i això ho feia més perillós o més emocionant... ja no ho sé! La verticalitat i l'alçada feien respecte i el fred a les mans em deia que tenia que grimpar amb guants, cosa que no sabia fer. Així que si me'ls treia, tenia els dits gelats i no notava bé la roca, però si me'ls deixava posats.... impossible agafar-me amb seguretat.
Bé, trocets amb guants i trocets sense guants, vam aconseguir arribar a dalt.
Quan encara estava enganxada com un llangardaix a una espècie de mini xemeneia, vaig sentir la veu de l'Oda, que anava davant meu, que em deia: vinga Natha, que ja som a dalt! Vaig mirar avall i vaig pensar... Uff! aquesta ja l'hem passat!
Un cop a dalt, vam seguir pujant entre pedres fins al cim!
Allà ens esperava l'Òscar Cadiach i un munt de gent cel·lebrant els 25 anys de la primera ascensió catalana a l'Everest, on l'Òscar va ser el primer català en trepitjar el sostre del món.
Va ser molt bonic poder-ho cel·lebrar tots junts!!!
