Aconcagua 2011: Dia de Cim

Aquesta nit estic molt nerviosa. Demà és el dia que fa molts anys que estic esperant.

Vaig veure l'Aconcagua per primer cop, de lluny, ja fa uns 20 anys i aquell dia vaig decidir que algún dia el pujaría!

De fet, quan el vaig tenir al davant... no puc explicar aquí la sensació que vaig tenir perquè és difícil d'explicar, però si que puc dir que vaig pensar: "Ara si, ara ja estic aquí! Ja estic aquí, Aconcagua"

Només falten unes horetes per començar l'ascensió i me'n moro de ganes!


A les 2h de la nit, ens despertem, bé, això de ens despertem és un dir perquè jo ja fa estona que estic donant voltes dins del sac esperant el moment.

Ahir a la nit ja ho vam deixar tot preparat i apunt de marxa. Així que només ens cal fer-nos un tè ben calent per emportar-nos cap amunt i un bon cafè amb llet amb una mica de pa per esmorzar.

A les 3h en punt sortim de les tendes.... ja ha arribat l'hora, per fi!!

Amb els frontals al cap i molt a poc a poc, anem pujant l'un darrera l'altre, com un cuc, cap al C3. Al passar per davant d'una tenda acampada al C2, veiem que algú es mou a dins preparant-se per l'ascensió.... tot i que ens van avisar del mal temps, no estarem sols allà dalt!

Comencem a caminar a 5400m i hem d'arribar a 6962m, així que ens ho prenem amb molta calma, per la falta d'oxígen i per no perdre gens de forces al começament, que ens en quedin per tota l'ascensió.

Hi ha bastanta neu, fa molt de fred i és molt fosc. Quan arribem a Berlín, el C3, a 5900m, comença a clarejar el dia. No sembla que hagi de fer mal temps, sembla que l'hem acertat!

Veiem algú que se'ns acosta per darrera i.... sorpresa! És l'Enrique, un madrileny que vam conèixer al CB i que va sòl, així que a partir d'ara, seguirà amb nosaltres.

Aquí, la Raquel i el Nacho ens dónen una mala notícia. No segueixen. Volen tornar al CB. No ho veuen clar i decideixen donar la volta. Ostres! a mi em sap molt de greu, suposo que als altres també. És una sensació estranya veure com els companys dónen la volta i s'allunyen. I et quedes allà, pensant que ningú sap el que és millor per ningú, simplement, cadasqú decideix el que creu que en aquell moment ha de fer.

Seguim endavant l'Òscar, el David, l'Enrique i jo. Seguim pujant l'un darrera l'altre i segueix fent molt de fred.

Tinc tan de fred, que només penso quan sortirà el sol. Aixeco el cap i veig que més amunt, sobre unes roques hi ha els primers ratjos del sol. Només tinc ganes d'arribar fins allà. Vull anar depressa però no puc. No paro de repetir-me: vinga va, que allà dalt hi ha el sol!

A mig camí em trobo al David donant cops de peus a un roc, tenía els peus gelats i estava mirant de que reaccionéssin. Segueixo pujant cap al sol, sembla que de moment, aquest és el meu objectiu.

Arribo a dalt i hi ha l'Òscar i l'Enrique, però el sol.... està més lluny. I aquí hi fa el mateix fred! Quan per fi, aconsegueixo que em toqui un petit raig de sol... aquest no escalfa gens. Segueixo gelada!

Aquí aprofitem per posar-nos alguna cosa de menjar a la boca. Jo no tinc gens de gana, però sé que haig de menjar algo. L'Òscar em posa un tros de xocolata a la boca i jo faig el gest de treure'm la manopla per menjar-me'l. El crit m'espanta...."No et treguis la manopla!!" Jo estic tremolant, amb un tros de xocolata a la boca i pensant que si ell diu això... ell coneix molt bé la muntanya. Em començo a posar nerviosa. El sol hi és però no calenta. Cada vegada em noto més gelada. Només puc dir: "Tinc fred!"

Caminem una mica més i arribem a una zona que es diu Independència, a 6550m. Tot el camí he anat pujant molt bé. Em trobo perfecte. Les forces no m'han abandonat en cap moment, però aquest fred m'està matant.

M'arrepenjo a una roca, miro a l'Òscar i li dic: "No puc més, estic gelada!".



Aquí tinc que pendre una decisió. Una decisió que no només m'afecta a mi. Si jo dóno la volta, vol dir que els altres es queden sense cim.... i això em sembla molt egoista. Tinc el cim aquí mateix, no sembla que falti gaire. Em pregunto si ho podré aguantar. Falten només 400m pel cim, però això vol dir 4h més en aquestes condicions. No em poden deixar baixar sola. Aquí, de cop es tapa tot i podria perdre'm. Per altra banda, els altres no coneixen el camí bò per arribar al cim. L'Òscar no es pot partir!

No sé si tirar amunt o avall. És una decisió complicada i pensar a aquesta alçada encara ho fa més complicat. Em sento malament pel fred, però amb ganes de tirar amunt.... tot és molt estrany!

Aparèixen un grup de americans amb un guia argentí. Conseguim que em deixin baixar amb ells fins al C3. Així que jo baixo amb ells i els altres 3 segueixen amunt, cap al cim. Ens separem i em fa mal. Em fa molt de mal tirar avall. Retirar-me de la muntanya. Del Aconcagua que fa tants anys que vull pujar. Estic tan a prop... veig el cim aquí mateix. Però el gran Aconcagua no m'ha deixat arribar al seu cim aquest cop.

Mentre vaig baixant tinc molta ràbia. Una ràbia que mai havia sentit fins ara.

Arrivo al C3 i em dónen un tè ben calent... sembla que em refaig una mica. Enfilada dalt d'una roca miro el cim. Aquell cim que avui no hi he pogut arrivar i que espero que un altre dia em deixi arrivar-hi.

 El cel és blau, no té pinta de mal temps, però el fred i el vent són mortals. Vent de 70km/h i una temperatura real de 30-35 sota 0. Però la sensació de fred és molt més intensa.

 Al C3 segueixo morta de fred i no noto els dits de les mans. Ho tinc tot congelat. Al treure'm el passamuntanyes, descobreixo una placa de gel per la zona de la boca. Clar que em feia mal la cara! Decideixo baixar sola cap al C2. Allà hi ha la tenda amb el meu sac de plomes i només penso en ficar-me a dins.

Hi arrivo ràpid. La baixada no és com la pujada. Vaig relliscant per la neu, com esquiant, així vaig més ràpid. És com quan volía pujar depressa per arrivar fins al sol. Ara vull baixar depressa per arrivar al meu sac.

 Per fi,... la tenda! Entro amb botes i tot.... no me les puc treure, se m'han congelat els cordons i els trencaría. Amb el fogonet decongelo tot el que tinc congelat i poso la batería de la càmara dins del sac perquè torni a funcionar. I ... jo també cap a dins el sac! S'hi està molt bé.... estic tan bé que em quedo adormida fins que arriven l'Òscar i el David. Ells han fet CIM!!!!! Estic contenta per ells i, bé, també per mi, perquè he arrivat a 6550m trobant-me perfectament i he pogut baixar jo sola fins al C2. A més, on he donat la volta ha estat un bon lloc, sembla com si alguna cosa m'hagués fet arrivar fins allà per poder dir: he arrivat a Independència! Un bon nom!

Volem desmuntar la tenda i baixar cap al CB. Però ens trobem que la tenda s'ha congelat i ha quedat enganxada al terra. No podem tibar perquè l'estriparíem. Així que agafem els piolets i anem trencat el gel que agafa la tenda. És un gran esforç el que hem de fer, però ja serà l'últim.

Arribem al CB i tothom ens espera. La Raquel i el Nacho ens han estat seguin amb els walkies i intentant divisar-nos per allà dalt.

Tots estem molt contents. Encara que només dos de nosaltres ha fet cim, l'expedició Aconcagua 2011 ha fet cim!!

 Signem una bandera del Club Alpí K2 i la deixem penjada al Refu.

I ja ens preparem per la tornada, demà ens espera una bona caminada de 7 o 8 hores i després arrivar a Mendoza.




 Un cop a Mendoza, una bona dutxa, un bon sopar i.... de festa! Sembla que no pot ser! Però estem prou animats per ficar-nos a una discoteca i ballar una miqueta. Encara que portem dies caminant moltes hores, necessitem cel·lebrar, cadasqú a la seva manera, el nostre Aconcagua.

Ja tindrem hores per dormir a l'avió!!!







































Aconcagua 2011: Un altre cop al CB

Després de dues nits d'alçada, tornem a baixar al Camp Base.

Les previsions meteorològiques dónen mal temps fins demà passat, així que ens quedarem aquí i aprofitarem per descansar.

Hi arribem a l'hora de sopar i no tenim gaire temps de res.... estem molt cansats!


Aquesta nit al CB, no l'he passat gaire bona. Estic molt costipada i m'he llevat amb la cara molt inflada. Després d'esmorzar, he decidit anar fins al campament, que està a mitja horeta, per què el metge em fes una petita revisió. També aprofitem per agafar aigua, que al Refugi ens la dónen de color marró i no fa gaire gràcia.

 El metge m'ha fet la revisió normal: l'oxígen en sang, les pulsacions, la pressió, la ventilació pulmonar... Estic perfecte de tot, però tinc un edema perifèric, que no és res sinó s'acompanya de vòmits, mal de cap o insomni. I no és el meu cas. Millor que no sigui res perquè demà vull pujar cap amunt altre cop. Però ara... a descansar tot el dia!


Bé doncs... un altre dia al CB. Previsió de mal temps fins dimecres. Així que ens tornem a quedar aquí. Fa dos dies que no para de nevar i la muntanya aparèix i desaparèix ràpidament sota la boira. No sería prudent pujar ara.

Però estem cansats de no fer res i decidim fer una petita excursioneta fins al glaciar d'aquí a prop. Allà ens trovem amb els Penitentes, unes formacions enormes de gel esculpides pel vent típic de l'Aconcagua. Un vent bastant fort.


Torna a nevar i fa molt de fred, així que anem cap al Refugi. Demà és dimarts i, segons la meteo, dimecres farà bon dia per fer cim. Em de preparar les motxilles. Si no pujem demà, ja no ens quedaran dies, doncs dijous hem de tirar cap a Mendoza i divendres volar cap a casa. La idea és demà pujar al C2, dormir allà i dimecres anar cap al cim i baixar directament fins al CB, i dijous baixar fins a l'entrada del Parc, unes 8 hores caminant i després 3 hores de carretera fins a Mendoza. Una pallissa, però si no ho fem així, no tenim dies.

Avui estem mooooolt animats! Tot i que caminem 6 hores gairebé sense parar. Però avui, per fi, deixem el Camp Base per anar a dormir al C2, on hi tenim muntat el campament que vam deixar fa dies.

La pujada ha estat molt bona, doncs no portem gaire pes.... les tendes ja estan allà i els fogonets, el gas, menjar... Ens hem estalviat un munt de pes!

 Arribem al C2 i notem que algú ha estat a les nostres tendes. Pensem que potser els ha agafat el mal temps i s'hi han quedat a dormir, però fem una revisió general i no ens falta res, així que... cap problema!

Tornem amb el ritual d'anar a buscar neu i fondre-la. I, mentre estem capficats en això, aparèixen dos guardes del Parc preguntant-nos si les tendes són nostres. Algú els hi va dir que aquestes tendes portàven aquí des de fèia 10 dies i ja estàven preocupats. No sabíen on era la gent de les tendes i van venir ahir a revisar-les. Així que, enigma resolt! Van ser ells els qui van entrar a les tendes!

Per cert! ens diuen que per demà donàven molt de vent i mal temps, que no pujéssim..... NO POT SER!

Demà és l'únic dia que ens queda per fer cim i ens diuen que no pujem. De fet, ja fa dies que esperem el bon temps i... no hi ha manera!

Decidim que, amb mal temps o bon temps, atacarem el cim demà!

Aconcagua 2011: Camp Base

Deixem Confluencia i ens dirigim cap al Camp Base, a 4370m d'alçada. Unes 8 hores de distància. El camí és molt llarg i pesat. Passem per Playa Ancha. Una extesió enorme de terra, pols, pedres i riuets d'aigua marró, bruta de fang, que ens indica que no hi ha gaire neu per les alçades. Kilòmetres i kilòmetres d'un paissatge molt sec i amb un polsim que se'ns posa al coll. El marró del terra i les muntanyes contrasta amb el blanc lluent del marbre que està per tot arreu. Un cop hem atravessat Playa Ancha, entrem a Playa Chica i... ens trobem el mateix. Em dóna la sensació de que estigui anat per un desert i no cap a l'Aconcagua. Quan hem arrivat a la Piedra del Fraile, hem parat a menjar alguna cosa i a descansar una mica. A partir d'aquí, el camí ja comença a pujar bastant.  Quan ja portem unes 7 hores caminant, hem d'atravessar el riu. L'aigua baixa molt marró i amb molta força i hi ha un tros bastant ample per poder creuar. Em sembla que no podré quan veig a la Raquel, amb les seves llargues cames, que el passa amb dificultats. L'Òscar ens ajuda i, després de patir, mullar-nos i riure molt, tots aconseguim passar el riu. El que ens espera després és una grimpada i una forta pujada per una tartera molt vertical. Estem cansats de tan caminar i aquest final és horrorós. Sembla que no hi arrivem mai, però per fi, a dalt d'un turonet, divisem una bandera d'Argentina..... ja hi som!! L'arrivada al Camp Base és una mica decepcionant. Només veig un Refugi enorme, que ells li diuen Hotel, i... res més. Un Aconcagua pelat de neu, molt bonic, però no té res a veure amb el que habia vist feia dos dies. La cara sur me va deixar sense paraules, en canvi ara, veient la cara nort, només puc autoconvèncem de que també és molt bonica i que serà molt més fàcil pujar per aquí. Però la veritat és que no m'imaginava això. No sé que és el que m'imaginava, però això no!  El Refugi està bastant malament, fa molt de fred i és molt gran per calentar-lo amb una petita estufa de butano. Però el menjar és bo i la gent molt amable. Hi han tot de banderes, pancartes, samarretes, enganxines... tot penjat per tot arreu amb escrits i signatures de la gent que han fet cim o que simplement han passat per aquí. Nosaltres també hi deixarem alguna cosa. Després de caminar 8 hores, estem cansats però tots ens trobem bé. Suposo que ens estem aclimatan bé.  Així que l'endemà tenim tres opcions: quedar-nos al CB a descansar i aclimatar, fer el Cerro Bonete (5000m) o arrivar-nos fins al Camp 1. La decisió ha estat bastant clara per tots cinc. Com que ens trobem prou bé, decidim pujar fins al C1 (Canada, a 4800m) i muntar el campament per dormir allà. Això també forma part de l'aclimatació, i així guanyem un dia en cas de mal temps. Si passem la nit bé al C1, dormirem la nit seguent al C2 (Nido de Cóndores, a 5400m).  

Aconcagua 2011: Camps d'alçada

Així doncs, carreguem les motxilles amb menjar, tendes, sacs de dormir i tot el necessari per passar dos dies en alçada. Controlem molt bé el pes de les motxilles, mirem d'agafar només lo just i coses que no pesin. Per exemple, no agafem les piquetes de les tendes perquè és un pes innecessàri, les tendes es poden muntar aguantant-les amb pedres. Arribem al C1 (Canada, a 4800 m) al cap de tres horetes, muntem les tendes i ens passem tota la tarda anant a buscar neu i fonent-la per fer aigua per beure i per fer el sopar. Del CB al C1, el camí és ben senzill i es puja molt bé. No hi ha neu, per tant anem caminant tranquil·lament, parlant i observant. De fet, no tenim cap pressa! Hem sortit tard del Refugi.... mentre s'arrivi de dia per poder muntar el campament.... Les tendes les muntem amb una mica de vent i no és fàcil. Aquí, normalment, fa bastant de vent. Carreguem els rocs per aguantar la tenda, els vents, i també per fer una mica de paravent perquè el fogonet aguanti sense apagar-se i poguem fondre la neu. Un cop hem tingut tot això a punt, hem anat a buscar neu a unes geleres properes i, transportant-la a dins les fundes de les tendes, hem començat a fondre-la. Quan hem tingut prou aigua per omplir les ampolles, hem començat a fer el sopar.... uns espaguettis que, no es per res però, ens han quedat boníssims! Potser és la gana que portem (avui gairebé no hem menjat), potser l'alçada o segurament la neu que hem fet servir per fer-los. Aquí les nits es fan molts llargues.... com que anem a dormir aviat perquè fa molt de fred i on s'hi està més bé és a dintre del sac, et despertes pensant que ja són les 6 o les 7 del matí i només són les 2 de la nit. L'alçada també és una mica culpable de que et vagis despertant durant tota la nit o, a vegades, de que no dormis gairebé gens en tota la nit. Aquí dalt, perds una mica la son i la gana, però queda compensat per altres coses, com les imatges que et queden grabades per sempre, les vivències viscudes, les hores amb els companys.... són moments que es viuen d'una altra manera, amb altres sensacions.... tots estem a la mateixa situació i tots sentim i fem coses que en la vida normal de cada dia ni sentim ni fem. De seguida agafes confiança i amistat amb els companys que, de fet, els acabes de conèixer, però ara són l'únic que tens. Passem molt bona nit, algú amb una miqueta de mal de cap, però aguantable. Així que desmuntem el campament i marxem cap al C2 (Nido de cóndores, a 5400 m). En aquest cas, el camí se'ns fa més pesat. És molt sec i això fa que ens costi una mica més aclimatar-nos. A les pendents més fortes, anem a poc a poc perquè ja comencem a notar la falta d'oxígen, però, de moment, estem bé. Quan arrivem al C2 comença a nevar. Així doncs, hem de muntar les tendes amb vent i nevant. Ningú es pot imaginar les ganes que tenim tots de que estiguin a punt de ficar-nos a dins! Mentre uns les munten, altres van a buscar neu i la meva feina, aquest cop, és anar fonent la neu que els companys hem van portant. Tothom té la seva tasca i tots la fem amb molt de gust. Fa molt de fred i cada cop neva més, així que, quan tenim les tendes muntades, ens posem a dintre i seguim fonent neu.  Al cap d'una estoneta, veiem que deixa de nevar i s'obra una mica el cel. Decidim aprofitar per aclimatar una miqueta més i anem fins un cim proper al C2. Tots fem cim al Cerro Manso, de 5434 m d'alçada. Desde allà dalt les vistes són impresionants... unes llengües de gel que hem fan recordar l'Himalaia, unes muntanyes amb uns seracs brutals, i, gairebé tot, està per sota nostre. Sensació de llibertat! Ja hem fet dos cims abans del gran Aconcagua, el que cada dia el tenim al davant com recordant-nos que ell és el final del nostre viatge. A vegades ens el mirem amb respecte, a vegades amb por, a vegades amb curiositat i preguntant-nos si podrem amb ell o no, si ens deixarà pujar... Ja torna a fer molt de fred i tornem cap a les tendes, ara ja per quedar-nos a preparar alguna sopeta per sopar i... a dormir, ja que demà volem arrivar-nos fins al C3 (Berlín, a 5900 m) per seguir l'aclimatació i poder estar ben preparats per fer cim. A 5900 m d'alçada, també hem passat bona nit, i el temps ens ha acompanyat bastant, doncs no ha fet gaire vent. Quan passes una nit amb molt de vent, a dins aquestes tendes i a aquesta alçada.... sembla que el món s'acabi. De moment, tenim força sort.... esperem que no hi hagi cap canvi! Deixem el C2 muntat i, després d'esmorzar una mica, no gaire, lo just per aguantar el dia, comencem a caminar cap al C3. Hi han unes 3 hores de pujada bastant forta, però ens ho agafem amb ganes, ja que sabem que això és un bon entrenament i, ..... tenim tots tantes ganes de que arrivi el dia de trepitjar el cim.... Hi arrivem amb 2 hores i mitja.... hem anat molt bé de temps i tots estem perfectament. Hem pujat ràpid i això ens fa agafar moltes forces i energia positiva. Ara si que ja ens veiem tots a dalt! Però, de moment, hem de tornar a baixar.... en això consisteix l'aclimatació! Al C3 no hi ha gaires tendes. Molt diferent dels altres camps. Es nota que cada vegada estem més amunt. Hi han 8 o 10 tendes i dues cabanetes fetes amb taulons de fusta, mal posats, que són els refugis dels guardes. Estem a 5900 m i a unes 6 o 7 hores del cim, encara que a nosaltres ens sembla que està aquí mateix. Després de mirar-nos molt la gran muntanya, estudiar la ruta veient a gent que en aquest moment hi està ascendint, comentar i morir-nos de ganes de estar ja allà dalt, baixem cap al CB a dormir, doncs en 24 hores hem pujat a molta alçada i baixarem a 3400 a descansar a questa nit.

Aconcagua 2011: De Mendoza a Confluencia

Les conexions al Camp Base no eren gaire bones. Per poder conectar-te 15 minuts a internet valía 10 dòlars i no tenies pas temps de res. Entre que era molt lent i les contínues desconexions.... quan et donàves compte, ja había passat el temps i no tenía res escrit. Així que vaig decidir escriure quan arribés a casa i explicar una mica l'ascensió a l'Aconcagua. I... aquí estic!

Abans de res, us vull dir: Moltes gràcies! Gràcies a tots els que m'heu seguit i donat ànims!

Doncs bé, un cop a Mendoza, vam tenir que fer tots els tràmits per poder realitzar l'ascensió. Això vol dir anar a pagar els permisos i obtenir-los. En primer lloc, canviar dòlars a pesos. Com que era a la nit i l'endemà diumenge, els bancs estàven tancats i ho vam fer al Casino de Mendoza. Allà vam tenir el primer entrevanc, ens fatàven diners i no enteníem el perquè. Si ho portàvem tot comptat i recomptat mil vegades...

Al final vam entendre el què passava, el Casino es quedava 300 dòlars de comisió.... vaya comisió! Clar que ens faltàven diners!! La solució: posar més euros cadasqú.... quina gràcia!

L'endemà vam anar a fer tots els tràmits abans d'anar cap a Penitentes. Primer anar a buscar els impresos, rellenar-los i entregar-los per poder pagar. Després, anar a una oficina on els argentins ho paguen tot, la llum, els impostos... i allà també es paga el permís. Un cop pagat, tornem a l'oficina d'obtenció dels permisos. I per fi, després d'un reconeixement mèdic, ens dónen el paperet on diu que podem realitzar l'ascensió de l'Aconcagua. Ara ja només ens queda arribar a la muntanya i pujar-la!

Després de 2 hores amb una furgo i estant parats una altra hora per un accident, arribem a Penitentes, a 2500m d'alçada.

Penitentes són unes pistes d'esquí, amb 4 blocs d'apartaments, 2 hotelets i un refugi on hi vam passar la nit. El refugi, Cruz de Caña, està molt bé i la gent que ho porta són molt amables. Allà, la Luci, ens ensenya a preparar el famós Mate.

A la tarda hem començat l'aclimatació: caminar fins al poble del costat, Puente del Inca, i ascendir un cimet a prop d'allà, el Cerro Puquios de 3200m.

El dia seguents és quan comencem de veritat. Anem cap a l'entrada del Parque Aconcagua i això ja em sona bé. Allà ens sellen els permisos i ara sí que ja veiem que hi estem posats de plè. Comencem a caminar pel mig d'un paisatge molt sec i amb molta pols. I deseguida ja veiem l'Aconcagua allà al fons, enorme, el gran "Centinela de piedra".

Seguim caminant i al cap de 3 horetes, arribem a Confluencia, a 3400m. Un campament com un Camp Base, però a menys de la meitat del camí. Està molt ben muntat... tenda cuina, tenda menjador, lavabos i tot de tendes petites, de dos, on hi passarem dues nits.

Després d'un bon esmorzar, ens dirigim cap al Camp Base de la cara sud de l'Aconcagua, Plaza de Francia, a 4200m. El camí ha estat molt llarg, però el paisatge era cada vegada més i més bonic. Unes roques ratllades enormes i amb uns colors que no podíem deixar de mirar, zones que semblàven volcàniques, pedres erosionades pel riu i pel gel, una gelera espectacular....

I de cop... la inmensa i brutal paret de la cara sud, amb uns seracs que feien por de veure. No li podía treure els ulls de sobre!

Asseguda allà al davant i sense deixar de mirar-la, només podía pensar: Per fi estic aquí, tinc l'Aconcagua aquí!

Allà m'hi vaig estar una bona estona, sola, en silènci... i aquella imatge ja la tinc per sempre a dins meu. Mai la podré oblidar.





































Expedició Aconcagua 2011: el viatge

Hola amics!

Doncs ja sóm a Mendoza. Desde que vam sortir ahir a la tarda de Barcelona, han passat 30 hores abans no hem arrivat a Mendoza, punt des d'on sortirem destinació a l'Aconcagua. L'avió de Buenos Aires a Mendoza, s'ha retrassat unes 2 hores i això ens ha rematat.
El grup que anem sóm 5: l'Òscar, el David, el Nacho, la Raquel i jo. Només coneixía a l'Òscar, però la veritat és que hem conectat tots molt bé desde el principi.

Hem arribat molt cansats i acalorats. Estem a 34 graus i el sol crema bastant. Però aprofitarem al màxim aquesta caloreta perquè d'aquí a pocs dies passarem molt de fred. Al cim de l'Aconcagua, fent molt bo, estarem a -20. Fa dies que fa molt bo allà dalt, espero que segueixi així, sinó, ens esperen temperatures molt extremes.

Ara ens estem preparant per anar a fer un bon sopar a un "asador". La veritat és que tinc moltes ganes de tornar a menjar "empanadas de carne", que estàn boníssimes!, però no sé si avui tocarà o hauré d'esperar una miqueta.

Demà al matí marxem cap a Penitentes, per començar a fer l'aclimatació i després a Confluencia i ja anar tirant cap a Plaza de Mulas, Camp Base de l'Aconcagua, i seguir aclimatant-nos pujant a muntar els camps d'alçada i baixant a dormir al CB.

Doncs ja us aniré informant cada vegada que em topi amb un ordinador, que ara ja no sé quan serà, però espero que molt aviat.

Una abraçada

Tot a punt per l'Aconcagua!!

D'aquí a tres dies començo una nova aventura: una expedició a l'Aconcagua, sostre d'Amèrica, de 6962 metres d'alçada.

El primer repte del projecte "7 cims... 7 continents".

En aquest cas, aniré acompanyada de l'alpinista català Òscar Cadiach, primer català en trepitjar el sostre del món i primer occidental a fer-ho per les dues vesants i sense oxígen. Un bon company i amic!



El dia 14 de gener, a 2/4 de 7 de la tarda, agafarem un avió cap a terres argentines. Aterrarem a Buenos Aires i d'allà, un altre vol fins a Mendoza.

Un cop a Mendoza, ens dirigirem cap al Camp Base, fent aclimatació en diferents cims propers.

També farem aclimatació pujant i baixant a muntar camps d'alçada i dormint al de más avall, així el nostre cos s'acostuma a l'alçada. Això durarà uns 8- 10 dies, fins poder atacar el cim més alt del continent americà.



Si els medis ho permeten, aniré informant sobre el desenvolupament de la nostra expedició. Si no és així, us prometo que quan arrivi faré una bona crònica amb fotos i tot!



Només espero que el temps ens acompanyi i poguem fer cim!!!



Fins aviat amics